El moviment obrer i jornaler va veure’s reforçat en la primera meitat del segle XIX pel recolzament de les noves idees igualitaristes utòpiques. Diversos nuclis de filantrops de classe mitjana i professionals liberals, oberts a les noves corrents intel·lectuals europees i crítics amb la societat en la qual vivien, van començar a difondre a Espanya l’utopisme social, aquell pensament que Marx i Engels van qualificar de “socialisme utòpic”. L’utopisme pretenia crear societats igualitàries, amb propietat col·lectiva, i acabar amb les injustícies de la societat liberal. Tanmateix, aquestes idees van tenir un escàs èxit entre els treballadors i mai van concretar-se en un projecte de reestructuració social viable.
A Catalunya, el socialisme utòpic va començar a difondre’s en els anys trenta a través del periòdic El Vapor de Barcelona que el 1835 va publicar una sèrie d’escrits sobre la qüestió. Aviat els plantejament de Saint-Simon arribarien a Barcelona, on es formaria un nucli de saintsimonians al voltant de la figura de Pere Felip Monlau que, lluny de qualsevol temptació igualitarista o democràtica, reclamaven una planificació comuna entre propietaris i treballadors de la societat industrial, però no van ser capaços d’arrastrar ni a la burgesia ni a les societats obreres.
D’altra banda, a Barcelona també es formaria un grup de seguidors de Cabet que apostaven per la implantació progressiva i pacífica d’un comunisme integral en una societat integrada per forces democràtiques. Els cabetians, encapçalats per Narcís Monturiol, van enllaçar amb el republicanisme democràtic d’Abdó Terrades que oposava el socialisme pacífic amb un republicanisme actiu i d’esquerres capaç de connectar amb l’associacionisme obrer reivindicatiu que reclamaven els obrers barcelonins.
A la resta d’Espanya, el socialisme utòpic va difondre’s per Andalusia, on cal destacar la figura de Joaquín Abreu, un fourierista gadità que, seguint els plantejaments de Charles Fourier va defensar la creació de falansteris, petites comunitats cooperatives de producció i consum, a partir dels quals fundar un nou ordre social més harmònic i igualitari. En els falansteris tots els membres serien a la vegada productors, treballadors i consumidors, i els beneficis derivats es repartirien equitativament. Ara bé, certament Abreu va mostrar la seva preocupació per l’explotació del proletariat, però mai va combatre l’existència de la propietat privada i es va limitar a denunciar que l’explotació dels treballadors afavoria el desordre i la lluita de classes.
Finalment, hi va haver molts escriptors, generalment vinculats amb el republicanisme polític, que van difondre el socialisme i el cooperativisme mitjançant la publicació de llibres i articles a la premsa, entre els quals van destacar Fernando Garrido, Sixto Cámara, i Francesc Pi i Margall, que va introduir a Espanya les idees del socialista francès Proudhon.
