Sóc un cervell o tinc un cervell?

Com la majoria de preguntes filosòfiques, aquesta pregunta és relativa; depèn de com s’enfoqui la qüestió, la resposta variarà. Pel que fa a la meva manera de pensar, les dues poden ser perfectament vàlides si són argumentades amb coherència.

Un tret molt interessant de la filosofia és que, moltes vegades, la millor manera de contestar una pregunta és formulant-ne una altra. En aquest cas em plantejo; “qui sóc jo”?

Si considero el “jo” com a cosa física, com a un cos que s’alimenta, es relaciona, es mou i pensa, pensaré que “tinc un cervell”. Consideraré que el “jo” és tot el conjunt físic i que el cervell n’és només una part.

En canvi, si considero que el “jo” és el que fa a l’individu diferenciar-se de la resta a més de pels seus trets físics, pensaré que “sóc un cervell”. Llavors per a mi, el “jo” serà la identitat, el caràcter, la manera de fer i de pensar, els valors i la personalitat. Consideraré que el “jo” no serà més que el cervell perquè és qui ens fa ser el que realment som.

Quan morim, tan sols queda el cos amb nosaltres, això fa que el cos no sigui tan indispensable i que el motiu de la mort sigui un altre, que és que l’ànima se’n va i ens fa desaparèixer. No es pot dir que l’ànima sigui el cervell perquè és una cosa abstracta que ningú és capaç de dir què és al 100%, però sí que sabem que el cervell n’és una part i que marxa amb ella.

Sabent això doncs, hauríem de decantar-nos per quina de les dues respostes és la que considerem correcta. Sempre hem de donar la nostra opinió reflexionant-hi el temps que ens sigui necessari o creiem oportú i mai conformar-nos amb un “és relatiu” perquè això és massa fàcil.

La meva opinió és que “som un cervell”. Penso que sóc la meva personalitat i que si em posessin en un altre cos, “això s’ha tractat en moltes pel·lícules” seguiria sent jo mateix perquè conservaria el meu cervell i, per tant, la meva identitat.

Un exemple per corroborar el que penso és el que es tracta en les pel·lícules “Tú a Londres y yo a California” i a "Matrix".

Tú a Londres y yo a California:

Es tracta de dues germanes bessones que s’han de separar quan tenen uns pocs mesos perquè els pares se separen i cada un es queda amb una de les dues filles. Les dues germanes, que creien ser filles úniques, es troben en un Campament d’Estiu i descobreixen la veritat. Al llarg del Campament es fan molt amigues, i decideixen “intercanviar-se” sense que les seves famílies ho sàpiguen. A mesura que vagi avançant la pel·lícula veurem que els costarà més del que pensaven enganyar-los a tots i la veritat sortirà a la llum perquè, tot i les seves semblances físiques el que les fa diferents és com són realment.

Matrix:

És una pel·lícula de ciència ficció. El protagonista, de dia Thomas Anderson treballant com a programador informàtic i de nit Neo com a intrús passa la vida buscant a una persona, Morfeu, i fent-se una única pregunta: "Què és Matrix"?

Al desenllaç de la pel·lícula, Neo descobreix què és. Descobreix que el món en el qual creia viure no és més que una simulació virtual creada per una comunitat de maquines superevolucionades, que ara controlen el planeta, a la qual es troba connectat mitjançant un cable endollat al seu cervell. 

Sabent això doncs, observem que a aquesta pel·lícula li donen moltíssima importància al servei, encara que d'una manera totalmet surrealista i de cara a un futur llunyà, però al llarg

de la pel·lícula defensa la idea que aquest òrgan és el que ens fa ser el que som.

Per tant, aquestes dues pel·lícules defensen la meva postura; “som un cervell”.

Gerard Flynn